Pulsió i Autisme

Molt sovint, quan llegim o escoltem a psicoanalistes parlar dels autistes –o més recentment, dels TEA, com si fos el mateix– ens trobem amb una sèrie de termes que utilitzem de la mateixa manera que en el que seria la «teoria general»: pulsió, gaudi, objecte, subjecte, els tres registres RSI, o, més enllà encara, els nusos. Seria interessant revisar aquests conceptes en la clínica particular del autistes per no cometre errors de principi. 

No sé si seguiré amb cadascun dels termes que he anomenat, o si me n’he deixat al tinter, però tornar a escoltar la classe inaugural de Colette Soler sobre el Seminari XI a ACCEP, l’any 2014, m’ha impulsat a començar per la pulsió.

En primer lloc, perquè la «pulsió» és heterogènia a l’autisme, de manera que «pulsionitzar» l’activitat de gaudi de l’autista serà una ja una primera fita en el seu tractament. Acabo de dir «activitat de gaudi» referida a l’autista, i ja em veig obligat a aclarir que gaudi potser tampoc és el terme més apropiat, perquè el gaudi el referim habitualment a un cos constituït, cosa que no és el cas… però de moment segurament ens entenem quan diem «activitat de gaudi».Sabem que la pulsió és efecte del llenguatge, però no així, en general, sinó que és efecte del llenguatge en tant que una demanda de l’Altre és articulada en un discurs dirigit específicament a aquest infant concret. És a dir, no és suficient que el nen estigui immers en el món dels parlêtres, en mig d’éssers que parlen, i per tant en la banyera dels significants: cal que una demanda que provingui d’algú concret (sobre qui recau la funció materna) provi de metamorfossejar una necessitat fins que deixi de ser-ho, fins que s’operi el tall de la funció orgànica i el salt a la pulsió: el primer exemple sempre és el que va de la necessitat alimentària a la pulsió oral. Recorda Colette Soler que la pulsió és l’eco en el cos del fet que hi hagi un dir.

A la pràctica, a l’experiència vital, aquest tall de la funció orgànica i el salt a la pulsió, van de bracet amb un retall sobre el cos de les zones erògenes, i amb l’ «expulsió»/creació de l’objecte al voltant del qual el muntatge de la pulsió volta … (o, no serà que és el propi muntatge de la pulsió el que col·loca l’objecte a en el buit que dibuixa? )

M’he saltat un pas, al menys!… i és que el cos es construeix, va construint-se lentament, com una superfície o un teixit contenidor, unificador i identificador a partir de la captura imaginaria en el mirall (en aquesta captura hi intervé també la performació d’aquesta superfície a través de la funció «real» de frontera, de vora,  amb el món quan el cos és dibuixat per l’aire fresc, l’aigua tebiona o massa freda, o massa calenta, les carícies o els manejos bruscos, els petons… i sobretot l’embolcall de paraules dites). És sobre aquest cos en construcció –constituint-se al mateix temps que el subjecte (aquest que ho és com a representat pel un significant que el representa per a un altre significant) i que el parlêtre (aquest ésser en el que la paraula fa coalescència amb el gaudi)–, que té sentit parlar de pulsió.

Justament, en la clínica amb autistes, ens trobem amb l’infant que no disposa d’aquest sac unificador de la seva imatge, i que no embraga amb el llenguatge, de manera no el representa un significant per a un altre significant (per això la dificultat extrema de l’ús del pronom personal), de manera que falta un dir des d’on pugui aparèixer la paraula dita. I un efecte d’aquest no embragatge el trobem en la dificultat de generar un sistema pulsional: fixem-nos en les dificultats que tenen els infants autistes més petits (i de vegades no tant petits) al voltant d’ordenar d’alguna manera l’activitat alimentària, o l’activitat d’expulsió uretro-anal, o l’activitat del dormir (hi ha una pulsió relativa al dormir?) o el contacte (hi haurà una pulsió relativa al tacte?), o, «naturalment», en la frisança genital… 

En l’autisme, sembla que alguna cosa passa diferentment. El contacte amb l’Altre/altre no actua com a catalitzador del que afavoriria el que coneixem com alienació. I sense alienació significant no podem pensar en la producció de la demanda com a vehicle per a la pulsió.

De vegades, aquells que acompanyen l’infant autista aconsegueixen, a través de l’ensinistrament i sense que ell hi tingui gran cosa a dir, que aprengui a comportar-se d’una manera regulada semblant –però lluny de ser igual– a com la pulsió regula i ordena el gaudi en els nens no autistes, però parlar de pulsió en l’autisme és un veritable oxímoron. 

Autor: Ramon Miralpeix. 08-03-21

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Puedes usar estas etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Arriba