LECTURA, ESTUDI I INVESTIGACIÓ

La Ètica 1959 – 1960  Seminari VII  de Jacques Lacan

  • Del 17 d’octubre de 2020 al 12 de juny de 2021
  • 8 sessiones de 4,5 horas cada una: 36 hores
  • Dissabtes de 10:00 a 14:30
  • Coordinació: Comissió d’Estudis de ACCEP (Rut Sonnabend, Carmen Lafuente, Clotilde Pascual, Ferran Anell, Jacqueline Ariztia)
  • Docents: Manuel Baldiz, Josep Monseny, Xavier Campamà, Clotilde Pascual, Mª Inés Rosales, Rut Sonnabend, Carmen Lafuente, Rosa Roca

“L’ètica de la psicoanàlisi” se li imposa a *Lacan a conseqüència del seminari anterior sobre el desig. Nosaltres llegim els seus seminaris sent coneixedors de les seves elaboracions no sols anteriors sinó també posteriors. El curs passat vam treballar Encore el fil conductor del qual era l’articulació del gaudi amb el significant. En llegir L’ètica, ens trobem que el seu fil conductor és un gaudi sense cap connexió amb el significant i al qual denominarà La Cosa.

Significa això una contradicció?

Significa un avanç en la concepció del gaudi. Però per a aquest avanç va ser necessari tot el desenvolupament del gaudi real que trobem en l’Ètica i que denomina La Cosa: el cas estrany al subjecte, ho fos de Simbòlic. Necessari perquè a partir d’aquest concepte de la Cosa com a gaudi massiu, deriva el concepte d’objecte “a”, objecte del desig, que és el que permet articular el gaudi amb el significant. Però anem a pams i parlem del que ens diu Lacan que ho motiva per a posar en marxa aquest seminari: Destacar la gran novetat que suposa el pensament freudià en l’abordatge d’una ètica.  Doncs, per a Freud, la gènesi de la dimensió moral arrela en el desig mateix. 

Lacan mesurarà l’ètica freudiana amb l’aristotèlica i la kantiana. Tindrà en compte les seves contribucions, no obstant això, trobarà millor agafador als plantejaments de Freud no tant en les ètiques precedents sinó en un esdeveniment datat històricament com l’Amor Cortès i en la tragèdia grega. Freud, com Aristòtil, no dubte que l’home busca la felicitat. Però el decisiu és que per a aquesta felicitat res està preparat en l’univers com diu en El Malestar en la cultura. Tots dos es plantegen: és suficient conèixer el bé per a seguir-lo? L’experiència demostra que no és així. Freud demostra que no existeix sobirà Bé, que el Sobirà Bé que és Das Ding, que és la mare, és un bé interdicte i que no existeix un altre bé.  Entre Aristòtil i Freud se situen altres filòsofs que van renovar el concepte de l’ètica, entre els quals ocupa un lloc destacat, Kant.

Kant fa un pas respecte a la moral tradicional en situar el problema ètic fora de la mesura del que es pot fer o no, en presentar-lo com a imperatiu moral. Kant, com Freud, se situa més enllà de l’ordre de l’home i el seu bé. Com diu Kant, seguir el bé no assegura cap benestar. El benestar no és una noció moral i la cerca de la moralitat obeeix a una màxima d’actuació que pugui universalitzar-se, per això la màxima kantiana no concerneix cap objecte: una llei aquesta des de cap lloc.

La finalitat de Lacan en vincular Kant amb Sade és descobrir l’objecte que oculta l’ètica kantiana, perquè si bé no es tracta de cap objecte del món, sí que es tracta d’un objecte, objecte que posa de manifest el fantasma sadià i que més tard Lacan dirà objecte “a”. Reconeixem el “a” en la veu que enuncia la llei. Amb Sade reprèn la impossibilitat el gaudi de la Cosa i ens condueix a la sublimació, la possibilitat de satisfer la tendència feliçment, això sí, a condició de pagar un cost. La sublimació es paga amb gaudi. Prendrà com a exemple de sublimació un esdeveniment que va tenir lloc en l’Edat mitjana: l’Amor Cortès. L’Amor Cortès, mostrarà el vincle entre sublimació i creació. Permet veure com el subjecte en la seva embranzida a tornar a trobar l’objecte crea substituts d’aquest. Però no són objectes qualssevol, sinó objectes que doten de la característica essencial de la Cosa: el buit. Assenyala que aquests objectes sempre es produeixen a contra corrent del discurs de l’època. I això succeeix amb l’Amor Cortès; a contra corrent totalment del lloc que la dona ocupava en aquest discurs, es crea la Dama. Dama que, per descomptat, situa més enllà del principi del plaer com correspon a Das Ding. El caràcter inhumà de la Dama és essencial, perquè és aquí no com a dona sinó com a significant. L’objecte femení es buida de tota substància real però no significant: “despietada.”

L’altra referència que pren Lacan en relació a l’ètica és Antígona perquè, d’una banda, mostra el fracàs de l’ètica dels béns (Aristòtil) en la figura de Creont i per l’altre mostra com un desig, el d’Antígona, que apunta més enllà dels límits, la fa presentar com a cruel i inhumana i és un desig pur de mort. Si alguna cosa fa suportable la figura d’Antígona és la seva bellesa. Bellesa que com el bé actuen de fronteres enfront de Das Ding.

Finalment arriba a les paradoxes de l’ètica: Lacan es pregunta un judici ètic possible seria preguntar-se si s’ha actuat de conformitat amb el desig? Si Lacan planteja aquesta pregunta és perquè la clínica li va mostrar que el subjecte sempre se sent culpable d’haver renunciat a un desig i, encara que aquesta renúncia es degui a un bon motiu, el subjecte fa equivaler aquesta renúncia a una traïció, és a dir a una acció èticament reprovable. Freud en El malestar en la cultura, ja ens diu que com més renuncia el subjecte a la satisfacció del desig, més implacable es torna la consciència moral.

Més endavant Lacan formularà que un només és culpable de la falta de gaudi. Però aquesta culpabilitat amaga alguna cosa: culpabilitzar-se d’una falta que no toca, perquè la falta de gaudi és estructural per a tot ser sotmès al llenguatge, no té una altra finalitat que ocultar la castració pròpia del subjecte. Per això l’ètica de la psicoanàlisi no consisteix en el travessament dels límits que protegeixen de Das Ding, sinó  a acompanyar al subjecte fins a aquest límit.