LECTURA, ESTUDI I INVESTIGACIÓ

L’angoixa, teoria i clínica. Seminari X de J. Lacan, 1962-1963 (I)

  • Del 16 d’octubre de 2021 al 18 de juny de 2022
  • 8 sessiones de 4,5 horas cada una: 36 hores
  • Dissabtes de 10:00 a 14:30
  • Coordinació: Comisión de Estudios de ACCEP – Clotilde Pascual, Ana Martínez W., Montserrat Ruíz Sergi Vilardell, Jacqueline Ariztia
  • Docents: Elisabete Thamer, Ana Martínez W., Roser Casalprim, Mº Rosa Roca, Josep Monseny, Matilde Pelegrí, Ramon Miralpeix, Mikel Plazaola

Està generalment admès que l’angoixa no té objecte. Aquesta és la idea que Lacan refutarà al llarg del seminari, secundant-se en el que s’ha dit per Freud i sostenint que l’angoixa no és sense objecte. Però considerant que es tracta d’un objecte que no és un objecte comú, intercanviable, imaginarizable sinó un objecte particular la característica del qual és la de ser objecte que manca. L’angoixa ens introdueix a la funció de la falta, funció essencial de la constitució del subjecte com a subjecte deseante.

Què aporta la nova dimensió sobre l’angoixa introduïda per Lacan?

Freud defineix l’angoixa com un afecte, un afecte que és senyal, signe d’un perill enfront d’un possible desemparament. Lacan empra aquesta estructura i ens diu que l’angoixa és senyal de la imminent irrupció del real enfront de la qual actua com a defensa.

També diu Freud que l’angoixa és reacció davant la pèrdua d’objecte.

Lacan lliurament la clau per a entendre el que diu Freud quan refereix l’angoixa a la falta d’objecte. Ens diu que el que cal entendre és que l’angoixa no és la reacció a una falta, sinó reacció a la manca del suport que aporta la falta. No seria la pèrdua del si matern el que provoca angoixa sinó la seva contínua presència ja que aquesta impediria l’aparició del desig.

Quan Freud parla d’objecte a propòsit de l’angoixa, parla de l’objecte que Lacan va cridar “a”, l’objecte causa del desig. Això queda de manifest en el text de “El sinistre” en el qual afirma que l’angoixa sorgeix quan alguna cosa apareix en el lloc que hauria de romandre buit.

L’objecte causa del desig és l’eix central del Seminari de l’Angoixa. Aquest objecte ja va ser introduït anteriorment per la fórmula del fantasma com el suport del desig. Però només pot funcionar com a suport del desig si el seu lloc roman buit, perquè si no és així, el que amenaça és l’angoixa.

D’on sorgeix aquest objecte que és comú a l’angoixa i al desig?

De la constitució del subjecte com a marca del significant en el camp de l’Altre. Aquest objecte és una resta que escapa a l’operació significant. El significant com a possibilitat d’engany és necessari per a construir el món i els seus objectes. Però l’objecte “a” no forma part dels objectes del món. La seva categoria és la de ser un real que escapa a la simbolització i l’única traducció de la qual subjectiva és l’angoixa.

L’angoixa, ens diu Lacan, seria l’amenaça del retorn del significant a l’estat de signe (el que no enganya), i com el subjecte només és subjecte pel significant, això suposaria una desubjetivización. El real remet al subjecte a la petjada i al mateix temps produeix la seva abolició, perquè no hi ha subjecte sinó pel pas al significant.

El perill que es juga sempre en l’angoixa és el desemparament primer o, cosa que és el mateix, una destitució subjectiva salvatge.