LECTURA, ESTUDI I INVESTIGACIÓ

L’angoixa, teoria i clínica. Seminari X de J. Lacan, 1962-1963 (I)

  • Del 15 d’octubre de 2022 al 17 de juny de 2023
  • 8 sessions de 4,5 horas cadascuna: 36 hores
  • Dissabtes de 10:00 a 14:30
  • Coordinació: Comissió d’Estudis d’ACCEP – Ana Martínez W., Montserrat Ruiz, Sergi Vilardell, Ramon Miralpeix i Adriana Ferrari
  • Docents: Sandra Leticia Berta (convidada), Carmen Lafuente, Manuel Baldiz, Rut Sonnabend, Clotilde Pascual, Sergi Vilardell, Mª Inés Rosales, Bernard Nominé (convidat)

Alguns recordaran que al llarg del curs 2021-2022 treballàrem la primera meitat del Seminari 10, L’angoixa, revisant la concepció lacaniana de l’estructura de l’angoixa, el punt de gravetat del qual se situa al voltant de la idea que l’angoixa és senyal d’allò real i en conseqüència un afecte que no enganya.

Recorrerem el detall del camí que traça Lacan per passar de l’angoixa freudiana, angoixa de castració que gira al voltant de la falta, a l’angoixa lacaniana, davant l’unheimlich, la qual – a diferència de l’anterior – emergeix precisament a causa de la presència de l’objecte. Un recorregut indexat per una gran varietat de referències clíniques, no només preses de la clínica de les neurosis, sinó també de la clínica del sadisme i el masoquisme, així com de la diferència de l’angoixa en l’home i la dona.

L’objectiu per al curs 2022-2023 és prosseguir amb la immersió en la segona part d’aquest Seminari, on Lacan continua la tasca d’aclarir l’afecte que és l’angoixa, tasca fonamental perquè ell mateix afirma que “ l’angoixa és… punt de trobada on els espera tot allò relacionat amb el meu discurs anterior ” (1), al qual podem afegir: i el punt des d’on arrenca el camí per tot allò relacionat amb el seu discurs posterior. Una prova d’això últim és la ubicació estructural que Lacan dóna de l’angoixa, situant-la entre gaudi i desig, amb la subversió que això comporta.

Com ja es va anticipar el curs passat, des de la perspectiva lacaniana l’angoixa passa de ser pensada com l’afecte que sorgeix davant de la falta d’objecte o la possibilitat que falti, a l’afecte causat per la presència de l’objecte, no de qualsevol objecte sinó d’un determinat, a saber l’objecte al seu estatut de resta, d’objecte real, un nou objecte inventat per Lacan, que anomenarà “objecte a causa de desig” al Seminari XI, Els quatre conceptes fonamentals de la Psicoanàlisi. Però Lacan no hi arriba sense passar prèviament per sorprenents reflexions, construccions innovadores, agudes referències clínics i d’altres tipus, que ens correspondrà abordar al llarg d’aquest curs, com per exemple: els afinats i il·lustrats recorreguts pels diferents objectes vinculats a la demanda i el desig de l’Altre, boca, ull, veu, fal·lus, orella, o bé les referències clínics fonamentals a la neurosi obsessiva, i també les referències a la direcció de la cura. El trànsit per aquest Seminari suposa que els que hi participin, es veuran immersos en l’experiència de la manera com J.Lacan pensava i feia avançar les seves formulacions teòriques, una manera sempre articulada a la clínica i a l’ actualitat.