Deus ex machina

“He vist coses que vosaltres els humans no us creuríeu mai de la vida. He vist com atacaven naus incendiades més enllà d’Orió. He vist raigs C que brillen en la foscor de la Porta de Tannhäuser. Tots aquests moments segur que es perdran, en el temps, com llàgrimes en la pluja…És hora de morir.”

Llàgrimes en la pluja. Monòleg de la pel·lícula Blade Runner.

L’escena final de Blade Runner és una de les més venerades del cinema de ciència-ficció. Representa un androide que s’humanitza al tenir un gest de compassió i acceptar la seva mort. L’escena pretén fer-nos qüestionar sobre què ens fa humans, però també ens interroga, de manera inquietant, sobre per què suposem, cada vegada més, qualitats humanes a les màquines. ¿No és com si alguna cosa ens empentés a voler-nos confondre amb els robots? ¿Esdevé el seu reflex un suport protèsic per tapar les nostres mancances més fonamentals? Aquest fet convida a reflexionar sobre el fenomen de les distàncies i les diferències. La pantalla de la màquina és un vel, un element de separació que, més que una finestra al món, paradoxalment, ens apropa a l’esfera més íntima d’allò que s’amaga al darrera, la nostra pròpia corporalitat.

Són notoris els efectes en el cos de la integració de la cibernètica i la tecnologia digital en les nostres vides, especialment en les dels nens i joves. Tot i els seus avantatges, els estímuls tecnològics s’empalmen cada vegada més directament a les nostres percepcions, segrestant-les per la via de la immediatesa. El culte a les sensacions corporals, a un plaer dels plaers mític, fa que interpretem el nostre cos i la nostra conducta com una màquina programable sota l’imperatiu utilitari del “tot el que es fa ha de generar plaer”. 

Tot i això, acceptem aquesta alienació consumista com un fet gairebé natural. Addiccions, malestars corporals diversos o l’aïllament social són alguns d’aquests efectes. A més, hi ha una creixent preocupació per la manca de desig per aprendre i el conseqüent avorriment a les aules. Els alumnes es neguitegen entre l’espiral de consumidors del consum que els proposa el sistema neocapitalista i el formar part d’una institució disciplinària, l’escola, que els priva de la permanent connexió a la xarxa comunicacional estímul-percepció. La tecnologia sense una ètica pot acabar transformant la manera com som.

L’ésser humà té una imatge confusa de la seva relació amb el cos. Així, la tecnologia digital ens captiva amb la imatge del doble-màquina, la qual ens retorna una imatge fascinant, narcisista, de completud i eficàcia corporal. Ara bé, sempre resta un lloc per descobrir, amb vertader horror, l’arbitrarietat de les forces que, en realitat, governen el nostre cos, fragmentat i sotmès al desig de l’Altre. Un punt cec que en determinades circumstàncies se’ns fa visible de manera angoixant. La Dona dels Nassos treu el nas per cinquena vegada.

Autor: Guillem Pailhez – Barcelona, desembre 2020

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Puedes usar estas etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Arriba