Els Ben-Llenguats

L’origen dels primers habitants de Les Illes Canàries és encara un enigma fascinant. Una de les teories per explicar-lo és el mite dels deslenguados. Les deportacions massives per raons polítiques, colonitzacions forçades, eren una pràctica antiga i molt comú. En el cas de les Islas Afortunadas, es creu que foren ocupades en temps de Trajà (s. I) per africans de tribus berbers, sense coneixements de navegació, que els romans van considerar units en rebel·lia. Com a càstig, els caps de les tribus foren decapitats i a tots els desterrats els hi foren mutilades les llengües per silenciar-ne la gesta. A conseqüència d’això, els guanxes es van anar aïllant entre ells per extensió del malentès. Aquest mite, com el de la torre de Babel, o el joc infantil del telèfon, assenyalen la contingència que suposa la manca de comunicació unívoca i universal.

Hi ha quelcom d’imperfecte en l’experiència de la comunicació. Pierre Thuillier va exposar les pors a l’equívoc que té la lingüística per avançar en l’estudi de la semàntica, per la manca de relació unívoca entre les paraules i les coses. Aquesta imperfecció, precisament, és la que impedeix que l’experiència semàntica s’acomodi, o bé a un ideal de comunicació ortodoxa (seguint els clàssics com Plató, Aristòtil o Descartes), o bé a un solipsisme radical (seguint als primers Wittgenstein i Saussure). L’estancament fou superat al concebre el llenguatge com una pràctica social, reconeixent la subjectivitat inherent en l’ús de la paraula. Aquest gir qüestiona la idea d’una comunicació en termes absoluts, com resa el miracle de les llengües de foc, i passa a ser entesa més com una probabilitat o contingència.

Aquest marc teòric té implicacions directes en la teoria de la traducció. Així, és coneguda la por dels traductors als intraduïbles, aquelles paraules clau que marquen o condensen tot un estil de l’autor del text. Com a proposta per travessar aquest fantasma, Barbara Cassin aposta per fer-nos entendre la traducció com un elogi a l’equívoc, entès com allò que no deixa de (no) traduir-se. Si una llengua és singular és gràcies als seus equívocs, a les seves homonímies, que no són sinó símptomes corporis de la diversitat entre les llengües. Per això, Jacques Lacan dirà a l’Éturdit que, una llengua, entre altres, no és res més que la integral dels equívocs que la seva història ha anat deixant persistir en ella. Traduir és aleshores un saber-fer amb les diferències: en el diàleg amb aquest altre estranger, el malentès i la incomprensió són la clau que suscita la interpretació del traductor.

Donat que la cultura i el pensament són fets de llengües, la interpretació que el traductor faci del seu ofici assoleix conseqüències polítiques de gran abast. Així, o resisteix al discurs de l’exclusió, de la Univocitat, o n’és una vertadera reacció, una eina de revolta subjectiva. És més, per George Steiner, tot acte de comunicació és traduir. Paul Ricoeur afirma que hi ha un desig de traduir que va més enllà de la imposició i la utilitat, com una voluntat d’ampliar l’horitzó de la pròpia llengua. I és aquí on s’articulen el desig del traductor i el del psicoanalista. Per al psicoanalista, al privilegiar l’escolta del malentès, l’equívoc, el lapsus, la paraula del subjecte esdevé una experiència única d’obertura que possibilita la traducció en la seva veritat: donant sortida al desig propi i singular de cadascú. La clau a la boca.

¿És el deslenguado un llengut, o algú a qui se li ha tallat la llengua? ¿Mal-llenguat per parlar massa, o per no fer-ho? Polisèmia de significats contraris. Si la llengua és el cos del pensament i l’intraduïble n’és allò més corpori, traduir és deixar caure quelcom corporal de les llengües. La peculiaritat de la parla dels deslenguados fou assenyalada pels cronistes francesos del segle XV. Els va sorprendre la pronunciació de prominència labial. Encara avui es conserva la tradició del xiulet gomerenc parlat en gairebé totes les illes.

Autor: GUILLEM PAILHEZ. Psiquiatre i psicoanalista. Membre docent d’ACCEP

Este artículo apareció primero en la revista  “La Dona dels Nassos” (https://www.facebook.com/lddn.bcn)