La ironía de la ironía
Convivim amb la idea que Déu ha mort, que tots els problemes es poden resoldre amb més democràcia o que la recerca científica és un bé en sí mateixa. Però també amb el fonamentalisme religiós, amb la irrupció creixent de partits polítics totalitaris o amb el coneixement científic al servei del militarisme i del control social. No obstant això, sobta que, tocant tan poc de peus a terra i estant tan allunyades de les tesis veïnes, aquestes ideologies siguin tolerades. ¿No n’és la sola supervivència una paradoxa? El filòsof Slavoj Zizek respon que les ideologies, en realitat, no són les grans tesis ideològiques, religioses, polítiques o científiques, sinó un conjunt de coordenades subjectives fantasmàtiques molt concretes, pròpies de cadascú, que, tot i ser inconscients, són les que acaben determinant la nostra vida quotidiana: aquestes creences fantasmàtiques sostenen la nostra realitat.
Solem mantenir una certa distància amb les nostres creences, de manera que no ens identifiquem plenament amb la ideologia per la qual ens sentim interpel·lats. El Papa Francesc diu: “a qui no té crisis de fe, li manca quelcom”. La identificació plena en una ideologia, sense distàncies és l’arrel del pensament totalitari, fonamentalista o, fins i tot, revolucionari. Però, precisament i sorprenentment, és aquesta mateixa distància raonable la que permet que una ideologia es toleri i segueixi funcionant. L’actitud irònica com a resposta a aquesta paradoxa, tot i que implacable amb els posats i les aparences de les diferents formes del discurs de l’Amo, no persisteix prou per a una revolta individual i subjectiva (que no revolució), això és, per a fer llaç social mantenint viva la pregunta sobre el propi desig.
Les conseqüències d’aquesta contradicció ja les va intuir el mateix Freud a Tòtem i tabú. Avui dia, tot i que la vida és aparentment més permissiva, que cada vegada es tolera més la dissidència amb les pròpies creences i que ens vantem d’haver aconseguit fer caure les grans tesis ideològiques, ens sentim més culpables que mai, no com abans, per transgredir prohibicions, sinó directament per no transgredir. Es fa palès un imperatiu que obliga a gaudir. Aquest tipus de superjò, tan moral i poc ètic, el trobem també en molts aspectes de la vida quotidiana: “tingues sexe!”, “èxit!”, “viu molt de temps!” o “busca l’equilibri!”. El deure pot fer-se més sever quan hi ha una aparent llibertat d’elecció.
Dostoievski va escriure a Els germans Karamàzov: “Què serà dels homes sense Déu ni vida immortal? Estarà tot permès?”. I Lacan va respondre: “si Déu no existeix, aleshores ja res no està permès”. La ironia de la ironia.
Autor: Guillem Pailhez. Psiquiatre i psicoanalista. Membre docent d’ACCEP
Text extret de la revista sense ànim de lucre La Dona Dels Nassos (https://www.instagram.com/ladonadelsnassos)
